Lonely Together: experiència

Des del ballet clàssic, a Pina Bausch, als solos dels bailaores de flamenc i a les danses rituals, podem trobar dues tendències clares en la dansa: la d’individuar al ballarí i o la de fusionar-lo dins de l’ensemble. El punt de partida de Lonely Together no podia ser un altre que el d’aprofitar al màxim els trets individualitzadors i personals de dos ballarins, posant-los en relleu a través d’unaparattus escènic minimalista. La nuesa i senzillesa de la forma permetia fixar la mirada en els cossos i en les idiosincràsies de cadascú. Ara bé, tot sigui dit, l’efectivitat i plasticitat del dispositiu escènic (tant la il·luminació com l’espectacular espai sonor), per increïbles, robaven sovint l’atenció del públic encantat.

Lonely Together, col·laboració de Gregory Maqoma i Roberto Olivan, (trans)portava l’espectador durant seixanta minuts de la Sala M. Aurèlia Capmany –Mercat de les Flors– fins a un espai d’intertextos, arrels, influències i memòries d’ambdós ballarins.
Per fer-ho, com dèiem, contruien –encertadament– un gran espai obert i nuu amb l’única presència material d’una taula llarga amb un ordinador portàtil i elements de mescla de música electrònica. Tant l’espai com la música s’anaven transformant a base de nova il·luminació o de canvis de registre musical (de la música electrònica, a una jota, a música folklòrica africana, a veus i a simples freqüències entremesclades).

La base coreogràfica la formen un parell de solos de cada ballarí, precedits i procedits de coreografies en duet. Sobre aquest esquelet, s’hi afegeix la morfologia del moviment, el qual és diferent i idiosincràtic per a cadascun. En la coreografia d’ambdós, el hip-hop, la dansa contemporània de Anne Teresa de Keersmaeker, l’esportisme, i per descomptat, la dansateatre de Bausch hi rauen en les arrels.

No obstant, en Olivan hi ha el que es podria anomenar un (es)forç de significar més enllà del seu cos i del seu moviment, explotant una expressivitat de dansateatre que restava força a la seva coreografia. I en el cas de Maqoma, la manca de referents culturals o la poètica pròpia, feia que els moviments semblessin menys significats i, per tant, més possibles d’interconnectar. En aquest últim, la vibració –quasi espasmòdica– i la construcció minimalista progressiva, l’apropaven a una mescla folklòrica amb la repetició/acumulació –més abstracta– de les danses en Debora Hay o Trisha Brown. En conjunt, en el moment en què Maqoma i Olivan s’avancen i es mostren al públic, es defineix el tema de la peça: ells mateixos seran tema i executors.

Per una part, hi haurà una exploració de l’imaginari, de petits gestos extrets de la memòria, de les arrels culturals de cadascú. Aquesta no només ens aporta una interessant dada poètica i biogràfica, sinó que posa en entredit la concepció de la cultura popular pròpia i aliena.

Alhora, l’espectacle compta amb una part temàtica on ambdós ballarins es posen d’acord amb els números; en com ballar, per on sortir, etcètera. Aquesta part estàteatralitzada i invoca un registre humorístic diferent de la nostàlgia i de la poesia dels altres moments dansats. Considerem, però, que aquests moments dramatitzats són el punt fluix de l’espectacle, ja que trencaven la màgia de la resta de moments, sense aportar una mirada crítica al primer, ni cap discurs interessant sobre la dansa o sobre el mateix espectacle. Alguns aspectes de la dramatúrgia (vincles pobres entre els moments de duet i els solos, entrades i sortides descontrolades, cops d’efecte gratuïts…) també flaquegen. No obstant, sabem que no són aspectes troncals de la peça i, per tant, una depuració per part d’un dramaturg/a acabaria de perfeccionar i dirigir cap al bon camí aquests petits punts.

Lonely Together és una proposta interessant: despullada i contemporània. El discurs és el que és, sense pretensions ni deliris de grandesa. Un espectacle amb un bon dispositiu escènic, unes coreografies riques i amb molt pocs aspectes a criticar. Seguirem de prop la llarga trajectòria que els queda a Roberto Olivan i Gregory Maqoma, esperant una evolució i nous i atractius projectes.


Gregory Maqoma a Lonely Together. Fotografia d’Albert Vidal