Noviembre lluvioso, año copioso

 

Noviembre es un espectáculo otoñal que marca la transición hacia lo gélido y la pérdida de luz solar, una gran luz de color rojo que se va consumiendo poco a poco señalándonos el último calor bochornoso del año.

Los intérpretes Roser López Espinosa, Diego Sinniger de Salas e Inés Massoni se lanzan a la humeante escena habitada por un paisaje de movimiento en base a un tiempo concreto. Un tiempo de cincuenta minutos en el que tratan de sembrar dentro de un horizonte común; no en aras del arar la tierra, sino en el intento de cultivar un espacio de formas corporales que los una mediante una fisicalidad dinámica y ágil. Seguir leyendo

Bonne, belle, douce

El 5 y el 6 de diciembre se presenta en la sala Hiroshima Bonne, belle, douce. Os proponemos una serie de reflexiones más o menos desordenadas sobre la pieza.

1. El cuerpo. ¿Cómo podemos vernos a nosotros mismos? Esta parece ser una de las preguntas vertebradoras del espectáculo: el juego y la recreación sobre la mirada, sobre la visión del propio cuerpo, sobre la externalización del cuerpo. Seguir leyendo

Grans obres petites: David Espinosa, artesà de la compressió

Pot semblar que, en la mesura en què la credibilitat en les grans estructures i institucions dels nostres temps decreix, la idea mateixa de la «gran empresa», aquella que demana esforços sens fi i les probabilitats d’èxit de la qual són, en el millor dels casos, insignificants, hauria de tenir més aviat poc sentit i, en tot cas, un nul seguiment. Si som incapaços de confiar en els grans projectes que la societat ha elaborat per a nosaltres, com podrem fer-ho en els nostres? I com podrem esperar que els altres hi confiïn? Seguir leyendo

Merescuda Victòria d’Enric V

https://i2.wp.com/ass1.tresc.cat/media/fitxes/312BD/01_003_00136196/Victoriad27EnricV_5.JPG
El text d’Enric V, considerat obra de joventut tot i ser posterior a la majoria d’obres històriques de Shakespeare (Ricard III, Eduard III, les tres parts d’Enric VI o les dues d’Enric IV són anteriors), es pot sintetitzar en l’ascens polític i moral del príncep Hal en convertir-se en el rei Enric V.

Ja a Enric IV, l’obra que cronològicament precedeix el text que ens ocupa, Shakespeare ens presenta un Enric/Harry en constant relació amb personatges de classe baixa (tant moralment com econòmica) i amb una total despreocupació cap als temes relacionats amb la corona, mentre que al principi d’Enric V, Harry decideix renunciar a la seva vida anterior i esdevenir el rei just i recte que necessita el seu poble. La temàtica d’aquesta obra ens resulta paradigmàtica del que tracta Shakespeare en la majoria de les seves històriques: ‘com ha de ser el bon governant’.

Aquest és el punt on una gran part dels muntatges contemporanis d’obres històriques de Shakespeare naufraga estrepitosament: el perden en l’intent de buscar una ideologia profunda que es troba més en el subconscient pervertit del director que no pas en el rerefons del text, o en obligar qualsevol pretensió conceptual, fent estavellar l’espectacle contra la vacuïtat i la prepotència.

Però aquest no és el cas de Pau Carrió, que de forma molt intel·ligent aconsegueix no caure en l’actual abanderament del ‘menys és més’ o el ‘s’ha de restar la transcendència als clàssics’ i, senzillament, dona la importància justa a cada moment, a cada gest, a cada síl·laba i moviment, ni menys ni més, tan sols el necessari. Aquesta és la forma amb què La Kompanyia, amb una contenció mesurada al mil·límetre que acosta la tragèdia a una quotidianitat propera, ens apropa a un dels textos conceptualment més complicats de treballar en la contemporaneïtat. Com fer a l’espectador de la Barcelona del segle XXI partícip de l’ascensió d’Enric V segons els valors morals de rectitud i fe de finals del XVI?

De forma brillant, el jove director barceloní, aliant-se amb tot el repartiment de La Kompanyia, converteix una pomposa tragèdia reial en la petita historia d’un jove a qui li cau una gran responsabilitat a sobre i que, volent comportar-se com tothom espera que ho faci, acaba convertit en un heroi que representa l’antítesi del que ell voldria.

Amb un vestuari que barreja la historicitat amb l’estètica punk, un espai extremadament estilitzat però igualment significatiu i una música en directe que, sumada al tractament coral del moviment, recorda en ocasions al treball dels anglesos Propeller, Victòria d’Enric V esdevé l’explosió definitiva de la companyia jove del Teatre Lliure, que després d’una temporada de muntatges irregulars, ha trobat amb Pau Carrió l’aliat perfecte per fer-la despuntar.

Victoria d’Enric V també es podrà veure de l’1 al 26 d’octubre d’aquest any dins la temporada regular del Teatre Lliure de Gràcia.

VICTÒRIA D’ENRIC V
La Kompanyia Lliure i Pau Carrió
Del 9 /7 a l’ 11/7 al Teatre Lliure de Gràcia.
Durada 100 min. Preu 24 eur.