Grans obres petites: David Espinosa, artesà de la compressió

Pot semblar que, en la mesura en què la credibilitat en les grans estructures i institucions dels nostres temps decreix, la idea mateixa de la «gran empresa», aquella que demana esforços sens fi i les probabilitats d’èxit de la qual són, en el millor dels casos, insignificants, hauria de tenir més aviat poc sentit i, en tot cas, un nul seguiment. Si som incapaços de confiar en els grans projectes que la societat ha elaborat per a nosaltres, com podrem fer-ho en els nostres? I com podrem esperar que els altres hi confiïn? Seguir leyendo

Krum: crosta tendra i tèbia

Sobre el passi del 5 de juny de 2014 en el marc del Festival Grec.
Krum (El Crosta) es pot tornar a veure en la Temporada 2014 – 2015 del Teatre Lliure, del 13 de novembre al 7 de desembre.

Ahir vam poder veure l’últim passi de Krum, nou espectacle de Carme Portaceli a partir d’un text d’Hanoch Levin. El dramaturg i director israelita d’origen polonès, finat el 1999, fou i és una personalitat al seu país, i compta amb una prolífica i política obra de què s’han pogut veure algunes mostres a nivell nacional i estatal els darrers anys (Yaacobi & Leidental va estar el maig de 2013 al Teatre del Raval i va viatjar a Madrid). Segons recull Europa Press en declaracions de Portaceli durant la roda de premsa de dimarts passat, la directora portava dos anys rere l’obra perquè considera el text “un dels més macos” de l’autor, però la magnitud del projecte va frenar la producció fins al Grec 2014, on arriba amb traducció de Sergi Belbel i Roser Lluch, onze actors notables (Pere Arquillué, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Jordi Collet, Gabriela Flores, Carme González, Oriol Guinart, Pepa López, Joan Megrié y Albert Pérez) i tres dies a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. El pas pel Grec de Krum ha finalitzat, però l’esperem en la temporada 14/15 del Teatre Lliure; en concret, a la sala de Gràcia, del 13 de novembre al 7 de desembre. Serveixi aquest apunt per a aquells i aquelles que decideixin apropar-s’hi.

En l’esperit d’aquesta peça de Levin  rau més crítica social que no política. Portaceli aconsegueix trampejar un text sovint massa explícit, i proposa uns personatges portats a l’extrem de les seves passions (virtuts o defectes), sintetitzats en caricatura i paròdia: horteres, hipocondríacs, incecisos, controladors, immadurs, cobards, lascius, conformistes. És aquest darrer conformisme l’agent més perillós, de què el protagonista, Krum (“Crosta”, en català), és propietari sense saber-ho: amb més de quaranta anys, torna a casa després d’una estada indeterminada en “l’estranger”.

Però sembla que no n’ha extret gaire. Què ha fet, doncs? Amb quines intencions hi torna i què aportarà? En essència, la inteció d’escriure una novel·la sobre aquest ecosistema ben conegut. A banda d’això, no res: el mateix res que no ha passat al lloc que va deixar enrere amb ínfules de creiexement. Allà tothom continua honrant el nom que els descriu: l’Afligit, el Silenciós o la mare Crosta també, igual de mare. De gairebé tots se’ns mostra un moment dolç i molts d’agres. Alguns assumiran la seva naturalesa i existència, i aprendran a conviure-hi (o a morir amb elles). Mai, no, l’emocionalment adolescent Crosta, interpretat per un discret (i distret) Arquillué.

En la posada en escena hi ha lloc per a la coreografia, per a les canzioni i per a algun cop d’efecte que cau literalment del cel (estalviarem spoilers) i que revifa l’acció, ralentitzada en el moment que l’obra passa de tenir un protagonista que retroba un passat anquilosat, a explicar la història de cada amic, familiar i conegut. Entenem que s’aprofundeix en les microdesgràcies personals però, definitivament, resta fluïdesa i perilla d’avorriment, en part també per la proposta escènica, pràcticament buida a banda dels cinc sofàs (traductors de la passivitat vital) i jugada d’una manera un xic repetitiva. Caldrà una mort, o dues, perquè Crosta hi vagi a fons i declari una de les millors línies de l’obra: “De la teva mort i del teu sofriment, en trauré forces i començaré a escriure de veritat”. “De veritat.” De veritat.

L’espectacle és, en suma, correcte; funciona i diverteix en certs moments però no acaba d’emocionar. En qualsevol cas, la línia del Teatre Lliure lliga més amb la proposta de Portaceli/Levin que no pas amb la del Mercat. Potser la sala de Gràcia la recollirà la propera tardor amb més escalfor.


text_ Verónica Navas Ramírez

Merescuda Victòria d’Enric V

https://i2.wp.com/ass1.tresc.cat/media/fitxes/312BD/01_003_00136196/Victoriad27EnricV_5.JPG
El text d’Enric V, considerat obra de joventut tot i ser posterior a la majoria d’obres històriques de Shakespeare (Ricard III, Eduard III, les tres parts d’Enric VI o les dues d’Enric IV són anteriors), es pot sintetitzar en l’ascens polític i moral del príncep Hal en convertir-se en el rei Enric V.

Ja a Enric IV, l’obra que cronològicament precedeix el text que ens ocupa, Shakespeare ens presenta un Enric/Harry en constant relació amb personatges de classe baixa (tant moralment com econòmica) i amb una total despreocupació cap als temes relacionats amb la corona, mentre que al principi d’Enric V, Harry decideix renunciar a la seva vida anterior i esdevenir el rei just i recte que necessita el seu poble. La temàtica d’aquesta obra ens resulta paradigmàtica del que tracta Shakespeare en la majoria de les seves històriques: ‘com ha de ser el bon governant’.

Aquest és el punt on una gran part dels muntatges contemporanis d’obres històriques de Shakespeare naufraga estrepitosament: el perden en l’intent de buscar una ideologia profunda que es troba més en el subconscient pervertit del director que no pas en el rerefons del text, o en obligar qualsevol pretensió conceptual, fent estavellar l’espectacle contra la vacuïtat i la prepotència.

Però aquest no és el cas de Pau Carrió, que de forma molt intel·ligent aconsegueix no caure en l’actual abanderament del ‘menys és més’ o el ‘s’ha de restar la transcendència als clàssics’ i, senzillament, dona la importància justa a cada moment, a cada gest, a cada síl·laba i moviment, ni menys ni més, tan sols el necessari. Aquesta és la forma amb què La Kompanyia, amb una contenció mesurada al mil·límetre que acosta la tragèdia a una quotidianitat propera, ens apropa a un dels textos conceptualment més complicats de treballar en la contemporaneïtat. Com fer a l’espectador de la Barcelona del segle XXI partícip de l’ascensió d’Enric V segons els valors morals de rectitud i fe de finals del XVI?

De forma brillant, el jove director barceloní, aliant-se amb tot el repartiment de La Kompanyia, converteix una pomposa tragèdia reial en la petita historia d’un jove a qui li cau una gran responsabilitat a sobre i que, volent comportar-se com tothom espera que ho faci, acaba convertit en un heroi que representa l’antítesi del que ell voldria.

Amb un vestuari que barreja la historicitat amb l’estètica punk, un espai extremadament estilitzat però igualment significatiu i una música en directe que, sumada al tractament coral del moviment, recorda en ocasions al treball dels anglesos Propeller, Victòria d’Enric V esdevé l’explosió definitiva de la companyia jove del Teatre Lliure, que després d’una temporada de muntatges irregulars, ha trobat amb Pau Carrió l’aliat perfecte per fer-la despuntar.

Victoria d’Enric V també es podrà veure de l’1 al 26 d’octubre d’aquest any dins la temporada regular del Teatre Lliure de Gràcia.

VICTÒRIA D’ENRIC V
La Kompanyia Lliure i Pau Carrió
Del 9 /7 a l’ 11/7 al Teatre Lliure de Gràcia.
Durada 100 min. Preu 24 eur.