Sol (Sun – Hofesh Shechter Company)

https://entemporadaweb.files.wordpress.com/2014/10/7c40c-sun201.jpgQuizá la palabra “salacot” no esté integrada en nuestro vocabulario, pero sí está bien encajada la imagen del explorador colonial en busca de acción: botas altas, bolsa con provisiones a un hombro y rifle cargado al otro. En la cabeza, el gorro, el mentado salacot, digno del mejor Stanley, Livingston y demás e históricos curiosos del África colonial en busca de acción y apropiación. Tanto Stanley como Livingston fueron igual de ingleses que Thomas Edward Lawrence (A.K.A.Lawrence de Arabia), a quien también se hace referencia en este espectáculo que no los contempla héroes de la Pérfida Albión (epítome de nación colonizadora), sino meros dibujos de las otrora personalidades: imágenes a tamaño natural que recorren el escenario de izquierda a derecha, de atrás adelante, como lobos que persiguen ovejas danzarinas y jóvenes miembros de alguna tribu centroafricana.

Responsables de estas imágenes en movimiento son los bailarines de la ecléctica y multirracial Hofesh Shechter Company, que las manejan a modo de máscara y asoman tras ellas de vez en cuando del mismo modo burlón con que la voz en offdel coreógrafo y director del espectáculo, Hofesh Shechter, nos invita desde el principio a una obra con “puto [sic] final feliz”. Falsamente gutural, esta voz calmada advierte y adoctrina (un punto en exceso hacia el final, cuando la burla desorienta por el perfil general del público congregado la noche del 10 de julio en el Teatre Grec, más dispuesto a la recepción activa que al juicio pequeñoburgués), y también recuerda aquella sesión de hipnotismo a la que Max von Sydow nos indujo en Europa (Lars von Trier, 1991).

El nuevo espectáculo de la compañía creada en 2009 por este israelí afincado en Londres que le ofrece su nombre, se presentó las noches del 9 y 10 de julio en el Teatre Grec y es sencillamente Danza: despreocupada y rigurosa, alocada y precisa, con un sentido del ritmo en los coros que roza la magia y que hasta la consigue cuando se entreteje con el ritmo de músicas superpuestas. Si de repente estas músicas cesan, los bailarines aparecen (o desaparecen) y el público arranca en aplausos espontáneos y sinceros. Cuando regresan, lo hacen para entonar Irving Berlin, Wagner y las composiciones del propio Shechter, conocido en Barcelona por sus otras piezas presentadas en el Mercat de les Flors: las rebeldes Uprising (temporada 2009-2010), Political y Mother (temporada 2010-2011) y The Art of Not Looking Back (presentada junto a Uprising en febrero de 2013).

Todo en Sun es fuerza y risa: el repaso a las danzas oriundas de países colonizadores y de territorios colonizados, el sol que brilla reflejado en una sábana ondeante (de repente, una bandera), o un vestuario que remite a otras épocas de contextos acomodados (frac, fajines, bombachos); con una excepción: los payasos infiltrados, muy acorde con las declaraciones del director sobre el espectáculo: “A través de la claridad, podemos lidiar con cosas muy intensas, como el clown que presenta al rey lo que ningún otro se atrevería a decir. QuizásSun es payasear mientras se hace emerger cosas a las que no deberíamos mirar. Todo está bien en la superficie, pero definitivamente no debajo”.

Le reprochamos el punto adoctrinador y la reiteración en algunos números, peroSun es, en suma, un buen espectáculo. Queremos que sus verdades incómodas se repitan en la temporada 2014-2015 del Mercat, y desde luego las hubiéramos preferido a otras maravillas en la apertura del, hasta la fecha, muy irregular Grec 2014.

Wonderland, Neverland?

https://i0.wp.com/www.teatral.net/assets/img/2014/06/02/Imatge_de_l_es_60225.jpg

“Wonderland investiga la mentalitat de ramat com un element potencialment perillós inherent a l’instint humà. El treball es va inspirar inicialment en Head On, la instal·lació de l’artista d’origen xinès Cai Guo Qiang que representa 99 llops que salten i s’estavellen contra una paret de vidre.”

Aquest fragment és el primer que llegim en obrir el fulletó de mà de Wonderland, l’espectacle inaugural de dansa del Grec, representat al teatre homònim durant els dies 1 i 2 de juliol. Un fragment suggerent i potent: si tants autors i creadors han retornat a la idea de “la massa” o de “l’home dins el ramat” és perquè aquest tema dóna molt de si. És per això que, quan se sent parlar d’un espectacle que promet ser un dels inoblidables del Grec ’14, i que a més reflexiona sobre la capacitat de l’home de ser lliure, de pensar per ell mateix i d’alhora, ser humà, crida l’atenció i les expectatives creixen de forma exponencial. Malauradament, aquestes expectatives nascudes al voltant de l’espectacle de la jove coreògrafa Andrea Miller no acaben de complir-se per la barreja d’idees, codis i formes exposats a l’atzar, el poc rigor en elements com la música, la il·luminació o l’espai… Un soufflé que s’ha desinflat al primer segon de sortir del forn.

Ja a l’inici de l’espectacle, envaeix una sensació d’avorriment que acompanyarà durant tota la representació. La idea inicial d’anar introduir el públic en un ambient màgic, en la història que se’ns vol explicar, en un món més enllà de la nostra civilització, no s’aconsegueix transmetre. Al contrari, les expectatives, un cop començat l’espectacle, són nul·les: Miller pretén parlar-nos del genocidi indi als Estats Units i de la necessitat de trobar una identitat acompanyada de la humanitat que hem perdut, però ho fa d’una manera dispersa, fet que provoca que, barrejat amb la resta d’elements poc precisos i amb una coreografia de moviments i gestos poc clars, el missatge no arribi clar, que quedi en l’aire.

D’una altra banda, elements com la il·luminació o la música no acompanyaven l’espectacle. Quant a espai sonor, la proposta de la Gallim Dance Company era poc acurada; no semblava haver-hi una edició del so, sinó un seguit de cançons que s’encadenaven d’una manera poc precisa. La música ens remetia als Estats Units i a la seva història, però no afegia riquesa a l’espectacle sinó que li restava credibilitat. A més, a nivell tècnic, la qualitat de so era irregular i en general, molt pobra. La il·luminació mancava de dramatúrgia, o al menys s’observava una dissociació (o associació gratuïta) de l’acció i la llum amb, a partir d’un cert moment, ràfegues aleatòries verdes, blaves i vermelles (possible referència a la naturalesa de la llum?). Els ballarins de la companyia intentaven salvar un espectacle que no s’aguantava per ell mateix, que intentava parlar de moltes coses i no acabava parlant de res, que pretenia barrejar diferents estils de dansa sense aconseguir trobar una uniformitat o un grau de profunditat en tots ells, tot provocant que fos una amalgama de números, de vegades solos, de vegades corals, sense vincle clar que creés una connexió entre ells.

La idea del creixement de l’individu que anaven mostrant els ballarins al llarg de Wonderland (de fet, semblaven nens aprenent a entendre el món) quedava poc contextualitzada amb la resta d’elements escènics a causa de la manca de rigor d’aquests. L’escenografia, que intentava emular una piscina, acompanyada de la indumentària dels ballarins (roba de bany estilitzada) no eren estimulants per a l’ull ni suggerents pel cap. L’escenografia tampoc no acompanyava l’espectacle; al contrari, li proferia un caràcter més estàtic (tot i estar parlant de dansa). Potser l’únic moment en què es va despertar va ser quan una ballarina es va donar un cop contra una de les parets de la simulada piscina.

Un dels objectius més importants d’un espectacle és ser capaç d’atreure l’atenció del públic; de robar-se-la i conduir-lo fins el final sense deixar-lo respirar ni un segon. Potser és la regla més important. Si el públic s’avorreix, l’objectiu de l’espectacle es diluirà i tot allò que es volia explicar serà en va. Malauradament, Wonderland va caure en aquest error.

Molt Soroll Per No Res (M.U.R.S. – La Fura dels Baus)

appMURS

No vam viure La Fura en els seus inicis. Hem crescut i ens hem endinsat en un teatre envoltat per la llegenda del que La Fura va ser i va significar per revolucionar, juntament amb altres companyies, el teatre català de la transició. Potser per això, quan t’assabentes que La Fura dels Baus obrirà el Festival Grec 2014 amb un espectacle de gran format penses que allò és el que el que necessitem: un bri d’aire en aquest teatre enquistat en una fórmula matemàtica de producció que encadena espectacle rere espectacle per seguir alimentant un aparador de formes sense contingut, sense ànima.

A M.U.R.S., La Fura pretén convertir els fossos del Castell de Montjuïc en una ‘ciutat intel·ligent’ per encabir el “Primer SmartShow de la Historia”. Quatre pantalles divideixen la zona en quatre espais de joc pels que el públic transita seguint les instruccions rebudes a través d’una aplicació de mòbil que, en el millor dels casos, s’ha pogut descarregar a l’inici de l’espectacle. Una primera discriminació entre els espectadors que usen smartphones i els que no que queda relegada a l’anècdota quan podria ser un dels pilars de l’esdeveniment (al llarg de l’espectacle sembla haver-hi “principis de…” que no arriben a ser res concret). Aquesta poca atenció en els significats sumada a una greu mancança de cura resolutiva de les performances, que se succeeixen d’una forma preocupantment aleatòria, converteixen M.U.R.S. en un espectacle de llums, música i color entreteixits en un caos buit.

appMURS

M.U.R.S. sembla voler despertar una societat adormida contra la opressió de la banca i les grans empreses, intentant despertar la part més humana i natural de l’individu, però ho fa amb frases grandiloqüents i imatges vulgars, lluny de la poesia i l’entrega que exigeix un espectacle amb aquestes pretensions. El públic es troba desorientat al llarg de l’espectacle, més atent i captivat per una aplicació del seu smartphone que per comprendre allò que està passant davant seus ulls. I això no és a causa d’una falta de consciència crítica del seu entorn, sinó perquè l’espectacle no convida a la reflexió. Ans al contrari, convida a la dispersió. La falta de convenciment i risc en tots els nivells escènics, des de la innocència amb què els performers ‘agiten’ els diferents grups d’espectadors fins al tractament superficial d’una dramatúrgia que arriba a convertir en anecdòtic l’anunci que el Castell de Montjuïc està essent víctima d’un atemptat terrorista, denota una falta de responsabilitat que converteix en vàcua qualsevol aspiració ideològica que la peça de La Fura volgués tenir. En l’era smart, un espectacle que agafa com a puntal les noves tecnologies no pot ser tan ingenu.

En sortir del castell de Montjuïc, després de veure la representació, ens preguntem “és La Fura conscient del que fa? És conscient de la responsabilitat que té com a creadora en mostrar un espectacle i una reflexió concreta a uns quants centenars d’espectadors?”. Perquè en sortir de l’espectacle, aquestes preguntes no acaben de tenir una resposta clara al nostre cap. Al contrari: en sortir, M.U.R.S ens sembla un pottage d’efectes especials i conceptes que queden en l’aire. És per això que ens vénen al cap aquestes preguntes, ja que un pot arribar a pensar que M.U.R.S s’ha creat en molt poc temps i que tots els experiments i reflexions escènics que volia posar en marxa no s’han acabat de testar.

M.U.R.S.
La Fura dels Baus
Del 30/06 al 05/07 a les 22h al Castell de Montjuic.
Durada 75 min. Preu 18eur.


Fotografia_ Josep Aznar