Hinchar todo lo hinchable, atar las cosas moradas y otras empresas. Contemplar a Cuqui Jerez.

Cuqui Jerez ha vuelto a Barcelona para presentar parte de su The dream project – Encuentros en la sexta fase, un proyecto que tiene como afirmación la incógnita de cómo hacer(lo), generar(lo) y ocasionar(lo). [El pronombre «lo» se refiere a aquello, la cosa, eso, lo otro]. Cuqui Jerez se cuestiona cómo abordar el trabajo para buscar nuevas puertas de acceso al deseo; y aprovechamos para traeros la reflexión de nuestro colaborador Xavier Manubens. Seguir leyendo

Un sudario en un burdel: paradojas de un ballet no tan clásico

“Be water, my friend.”
(Bruce Lee)

Clavigo, creado expresamente para el Ballet de la Ópera de París en 1999, es un ballet en dos actos del coreógrafo suizo Roland Petit. El ballet está inspirado en una pieza de teatro escrita por Goethe en 1774, que a su vez reproduce la historia de amor real entre la hermana del dramaturgo francés Beaumarchais y el periodista español José Clavijo y Fajardo. El ballet es, por tanto, un comentario sobre un comentario, una especie de metaficción dancística en la que se entrelazan varias capas de realidad y que ha sido reinterpretada en cada una de sus progresivas adaptaciones, por lo que reúne elementos de diferentes épocas.

Seguir leyendo

Reactivando los posibles

Entrada sobre Bailarina III de Amalia Fernández / Sonia Gómez

“Utópico implica básicamente la presencia de lo imaginario porque la ficción es inherente al proceso sensorial en sí. Lo utópico no trasciende la realidad, pero la contamina con la actividad incesante de nuestra percepción”
Xavier Le Roy, Autoentrevista. 2000.

Antes de la pieza.
Durante la pieza.
Después de la pieza.

Pensamos un mundo de posibles. Posibles pasados, posibles presentes, posibles futuros. Seguir leyendo

GRIND u odisea sensorial en el país del deep techno

Últimamente muy de moda en el ámbito artístico tanto como el científico, la sinestesia  a lo largo de la historia  ha sido considerada como un fenómeno demasiado extraño para merecer una atención seria de parte de los investigadores hasta que la reciente intervención del señor Vilayanur Subramanian Ramachandran, prominente neuro-científico además de gran divulgador, llevó la palabra a un uso mainstream. Seguir leyendo

De l’asèpsia a la memòria

És la mort el grau màxim de llibertat (o potser l’únic) en la presa decisions sobre el propi cos? És en aquesta paradoxa, en aquesta privació de continuïtat, on podem ser realment lliures? És cert que l’individu occidental construeix la pròpia identitat mitjançant mecanismes d’imitació de l’altre, que l’única construcció identitària real és la social i que, per tant, viu en una alienació permanent? Si és així, com ens pot sorprendre que la medicina occidental sigui generalista, que canalitzi les seves investigacions cap a la simptomatologia i no cap a la individualització de la malaltia, cap a la relació entre el cos individual i únic i les regles que regeixen el seu propi desenvolupament?

A través d’una contraposició entre l’asèpsia de la medicina, com a paradigma de l’esterilitat de la gran societat productiva, i els anhels de llibertat de quatre ancians, La Zaranda ens evoca la força del somni com a via d’escapament de la construcció monosèmica de la massa. Cada arruga de la cara d’aquests ancians, cada bri de pols amuntegat damunt les seves jaquetes gastades, cada múscul atrofiat i garratibat pels anys i la pressió atmosfèrica, es revelen com a pulsions d’insurrecció, com a clams al cel, com a petites ràtzies de memòria contra la infèrtil homogeneïtat

El grito en el cielo no és un crit desesperat. És una reflexió sobre la sinergia d’unes convencions i constriccions socials que ens aboquen a una senectut d’oblit i post-servilisme . Els asils s’han convertit en cementiris d’elefants, en camps de concentració mig maquillats de llar d’infants. Són el màxim exponent de les fissures d’una societat capitalista que eludeix les responsabilitats que ha adquirit sobre els individus que han deixat de ser productius .

En un d’aquests guetos de l’horror, quatre ancians decideixen escapar-se, fugir de la rutina que els esprem diàriament en un enfilall d’exercicis físics matutins, anàlisis, dejunis, hores d’espera i silencis eterns. Comença llavors un viatge cap a la mort recolzat, en alguns casos de forma excessiva, per elements purament narratius que, buscant rebaixar la transcendència d’un espectacle que podria obrir nous mons a mesura que augmentés la seva profunditat, l’acaba convertint en una successió de situacions a mig camí entre l’anècdota i la metàfora.

Aquestes mancances no amaguen, però, una ferma creença en els anhels, en el somni com a última esperança per a obrir noves portes més enllà de la realitat que ens afolla.

Si per fugir de la realitat seguim necessitant el somni, per què seguim reflexionant recolzant-nos en un realisme més o menys encobert? Realment volem fugir?


fotografia_ futura tittaferrante