Grans obres petites: David Espinosa, artesà de la compressió

Pot semblar que, en la mesura en què la credibilitat en les grans estructures i institucions dels nostres temps decreix, la idea mateixa de la «gran empresa», aquella que demana esforços sens fi i les probabilitats d’èxit de la qual són, en el millor dels casos, insignificants, hauria de tenir més aviat poc sentit i, en tot cas, un nul seguiment. Si som incapaços de confiar en els grans projectes que la societat ha elaborat per a nosaltres, com podrem fer-ho en els nostres? I com podrem esperar que els altres hi confiïn?

Sempre hi ha qui, no obstant aquesta aparent indisposició, s’entesta a empescar-se empreses que, pel cap baix, podem qualificar d’extravagants: si l’Amélie de Jean-Pierre Jeunet feia llistes pel pur plaer de llistar, ja hem comentat la irresistible atracció que els propòsits inabastables exerceixen sobre Angélica Liddell. Ens veiem, ara, davant d’una altra metamorfosi del fet: allò que uneix els dos projectes de David Espinosa que hem pogut veure els darrers mesos a Barcelona —Mi gran obra (un proyecto ambicioso), al mes de gener al Teatre Lliure, i Much ado about nothing, dins del cicle «Noves Escenes/Noves Mirades 2015» de La Pedrera— és una particular mirada, entre la ironia i la determinació, sobre aquesta grandiloqüència espectacular.

Espinosa treballa, conscientment i repetida, sobre les fronteres de l’espectacle, investiga el fràgil equilibri entre l’espectador i l’escena; però es tracta en tot cas d’un treball al detall, d’una artesania definidora: a diferència d’altres artistes, no sembla que la seva intenció sigui eixamplar els llindars del teatre sinó, tal i com hem, treballar-hi a sobre. No es tracta d’utilitzar gran extensions de temps ni d’espai, ni de redefinir el control de l’espectacle sobre el temps de percepció, per portar a col·lació algunes de les estratègies més insistentment visitades a les darrers dècades: el mecanisme que aquí veiem en joc és, al contrari, el de la compressió.

A Mi gran obra, Espinosa parteix d’un escenari de triomf dins del capitalisme (tan difícil de discernir del capitalisme triomfal) en què els recursos econòmics s’aboquen a la seva «gran obra» com mosques deleroses de mel. Un teatre megatrònic, extres a doll i un ventall inacabable d’efectes especials. Què se’n fa, del teatre, quan el teatre es converteix en efecte en un món? Què se’n fa, dels projectes irrealitzables, quan finalment es realitzen? Com pot un espectador enfrontar-se a un espectacle l’ordre de magnitud del qual supera les seves capacitats d’abastament? I, sobre tot, fins a quin punt podem redimensionar el concepte d’«artesania»?

En un dels moments més eficaços de l’artesana cerimònia d’inauguració dels Jocs olímpics de 2012, Kenneth Branagh llegeix uns versos de La tempestat en què Caliban ens demana, com un ungit de les Amèriques, que no tinguem por. Aquest és precisament el consell que Espinosa va seguir a Much ado about nothing: és només sense por (o, potser, amb massa por) que es pot decidir noliejar un vaixell que ens porti, no a un altre continent, sinó a l’exposició de tota l’obra shakespeariana: vet aquí el que l’autor ens proposa, des d’una posició demiúrgica entre el faedor i el caníbal. La ironia sobre la «gran empresa» és prou evident; la ironia que suposa dur efectivament a terme una empresa irònica, no tant.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s