Amor, fragilitat, instint i tot allò que el cos no recorda

          Es podria dir que What the body does not remember és la peça més famosa del coreògraf belga Wim Vandekeybus (n. 1963) i un dels asos a la màniga de la programació d’aquest començament d’any al Mercat de les Flors. What the body does not remember (1987) arriba al Mercat en la forma del seu segon revival (el primer data del 1995) i com tot d’altres espectacles antològics (Einstein on the Beach  [1976], Le Pouvoir des folies théâtrales [1984], etcètera), arriba amb un nou càsting: més jove i tècnicament més preparat.
          Amb la creació de What the body does not remember Vandekeybus es va posar a la línia dels altres famosos creadors belgues, Jan Fabre (n. 1958) i Anna Teresa de Keersmaeker (n. 1960), i de companyies com Needcompany, de Jan Lauwers (n. 1958).
Si bé és cert que els punts de connexió amb De Keersmaeker són més casuals, Wim Vandekeybus, i sobretot What the body does not remember, beuen moltíssim del nou teatre (nouvelle scène) de Jan Lauwers, i sobretot de Jan Fabre.

          Com ja s’ha dit en altres llocs (Jams, 1999; Kisselgoff, 1987) Vandekeybus comparteix amb Jan Fabre l’obsessió per l’esgotament del cos: pel moment en què el cos està quasi bé fora de si, al seu límit. Tant en la famosa escena de Les folies on els performers corren durant més de vint minuts enunciant les peces antològiques del teatre contemporani [1], com en la segona escena de What body does not remember, els performers actuen amb la màxima intensitat, ridiculitzant –quasi bé– tots els altres signes escènics: música i text passen a segon terme. El focus, en Fabre i Vandekeybus, està en el cos. Per dir-ho amb Lehmann, en la dansa d’ambdós coreògrafs hi ha l’impuls postdramàtic de «realitzar la presència intensificada (epifanía) del cos humà [que] denota un anhel d’antropofanía». Vandekeybus, a diferència de Fabre, segueix «el paradigma del teatre postdramàtic [el qual] no pot resultar en cap humanisme, si per això s’enten l’afirmació de qualsevol tipus d’ideal d’ésser humà». En les noves propostes de Fabre i Vandekeybus apareix «sempre un ésser humà individual, particular, determinat, real, de caràcter inequívoc en el seus gestos.» (Lehmann: 353)

          Malgrat el caràcter antropofànic de les obres de fi dels anys 80 d’ambdós creadors, i les similituds estructurals de les Folies i What the body…, la renúncia al cos ideal, com diu Lehmann, comporta que les postures per molt innovadores «no excloguin les caigudes, les relliscades, l’asseure’s o l’estirar-se (…) intensitat[s] noves de contacte físic». Aquest aspecte serà el que portarà fins les últimes conseqüències Wim Vandekeybus.
Això ens porta a pensar que Vandekeybus i Fabre treballen dos cossos similars però amb diferències peculiars: el cos que porta a l’extrem Fabre a Les Follies (i a This is theater like it is expected and foreseen) és el cos potent de la dansa; mentre que en Vandekeybus apareix i seguirà com una marca d’estil: el cos masculí i mascle contraposat, potser, a un cos no-masculí o femení.

          What the body does not remember parteix d’un cos masculí, instintiu i lliure. Aquest cos se sotmet a un moviment que en paraules del coreògraf gira sobre «els instints, sobre les coses que no penses però fas, els reflexos (…) que passen més en l’inconscient»[2]. Vandekeybus afirma tenir un interès en la idea de tocar, buscar i repetir, i sobretot «com repetir alguna cosa i que després es converteixi en una altra cosa»[2]. Les propostes a What the body… es caracteritzen pel seu moviment accelerat, la qual cosa fan que l’autor qualifiqui algunes escenes, com per exemple el frisking, de «tango violent»[2].
No obstant això, l’aspecte més interessant de la proposta vandekeybusiana és com aquest moviment repetit i accelerat, que s’apropa «a la fragilitat i a la mort»[2], fa que es doni durant l’espectacle la conversió d’uns cossos estètics a uns cossos reals, com diu Lehmann. Aquest últim , tot parlant de Fabre, ens diu que «l’esgotament físic del actor destrueix des de dins la simetria i el material modelat del cos esquiva novament la forma. Es produeix un salt premeditat de la percepció formal del cos a la seva percepció real. (…) [E]s materialitza la frontera entre el cos estètic i el cos real.» (Lehmann: 369-70)
Quan el coreògraf parlava de repetir alguna cosa perquè es convertís en una altra, no només parlava del significat del moviment concret sinó alhora de la percepció dels cossos. Per això afirma, també, que construeix una “forma interior” que va cap a una “expresió exterior”. Un salt premeditat de la percepció a partir d’unes pautes purament formals i “interiors”.

          Tots aquests procediments seran fundacionals per la coreografia de Vandekeybus i partiran del moll de l’os conceptual de la seva dansa: l’instint, allò que el cos contemporani ha oblidat.
De la mateixa manera que l’instint, el moviment proposat per Vandekeybus escapa a la formalització estricta: el que interessa apareix en el moment en què el gest formal es trenca, s’interromp o es veu impossibilitat. El context i les condicions de la dansa com a pràctica real fan que sigui impossible una execucció ideal, per la qual cosa l’èmfasi no raurà en la il·lusió d’absoluta perfecció sinó en la seva renúncia, en la possibilitat de catàstrofe.
Aquesta catàstrofe imaginària amb la qual construeix les peces, com ens diu Jams, és la que convertirà el cos vandekeybusià en una «plataforma per a la tensió, el perill, l’atzar, l’impulsivitat, la flexibilitat i la calculació, alhora» (Jams: 16).
Aquest èmfasi en la catàstrofe i en el caure és el que el fa parlar tot sovint del “fall in love” o del “tomber amoureux”, remarcant el “tomber” (p. 15) com a part indissociable de l’amor i la seva dansa.
          És en aquest sentit que podríem equiparar el problema contemporani amb l’amor del què parla Badiou amb el tractament coreogràfic de Vandekeybus.
Badiou ens diu que «l’amor, en un món com l’actual, es troba acorralat, assatjat i (…), amenaçat» (Badiou: 20). La ideologia imperant predica «ten[ir] amor sense riscs, (…) estar enamorat sense caure en l’amor». Un amor que segons Badiou esdevé una «assegurança-contra-tot-risc” ja que arribarem a un punt on «s’haurà calculat tant bé la qüestió, s’haurà sel·leccionat [tot] per avançat (…) que al final es podrà dir que (…) no es corr[en] perills»(pp. 16-17). La dansa en Vandekeybus és tractada com l’amor en Badiou: com aquella «afició col·lectiva (…) que –per quasi tot el món– atorga intensitat i significació a la vida [i per tant, l’amor] no pot ser un do fet a l’existència d’un règim d’absència total de riscs»(p. 17).
La relació que Wim Vandekeybus té amb la dansa, per molt maximalista i narcissista que sigui, està mediada per l’amor tal i com ens l’explica Badiou. «L’amor està en un estat permanent d’emergència»[3], afegeix Slavoj Žižek: estat que comparteix el ballarí de What the body does not remember cedint la seva seguretat a la dansa. I és probablement aquest aspecte el que el diferencia més de la relació calculada, democràtica i segura que Anna Teresa de Keersmaeker i altres coreògrafs belgues tenen amb la dansa.

          Per tancar la qüestió ens queda dir que, malgrat que What the body does not remember exposi diàfanament les línies mestres i el nucli de la poètica de l’obra de Wim Vandekeybus, és cert que molts passatges estan tractats amb un maximalisme poc profund i que en diversos moments, avui, es noten les arrugues del temps.

[1] Fragments on apareix l’escena al resum de Le pouvoir des folies théâtrales a <http://youtu.be/wqV5nrVtEwM&gt;, on Vandekeybus mateix hi apareix fent de rei.

[2] Extret d’una xerrada que Wim Vandekeybus va donar a l’Institut del Teatre.

[3] Extret de la conferència “Love as a political category” d’Slavoj Žižek a <http://youtu.be/b44IhiCuNw4&gt;


Bibliografia citada i consultada:

BADIOU, Alain. Elogio al amor. Buenos Aires: Paidós, 2012.
JANS, Erwin. Wim Vandekeybus. Brussel·les: Vlaams Theater Instituut, 1999.
KISSELGOFF, Anna. “Dance: a new work by Wim Vandekeybus”. New York Times, 22 de novembre, 1987.
LEHMANN, Hans-Thies. El teatro posdramático. Murcia: CENDEAC, 2013.


text_ oriol lópez          imatge_ danny willems

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s