SÍNCOPA, de Tânia Carvalho

Sentim els talons abans que res, d’un caminar d’estar per casa, més aviat patós. La llum dubta. S’encén i s’apaga desacompassadament, fent desaparèixer la ballarina (la creadora i intèrpret d’aquesta peça), Tânia Carvalho, just quan ella s’hi atançava, després de deambular per la perifèria durant uns minuts. Segueix deambulant uns minuts més, esquivant el centre, esquivant ser el centre d’atenció (malgrat la dificultat de l’intent, tractant-se d’un solo).

La imatge s’enfoca, ella es centra, en ple centre, i allà es planta. Gairebé no mou els peus, com si hagués fet arrels. La mirada, immutable excepte excepcions grotesques: ulls esbatanats. Els braços sí que treballen, de vegades recordant-me una professora de ballet marcant un exercici que teòricament haurien de fer les cames… histèricament. Les mans no respiren, excepte excepcions grotesques: urpes simptomàtiques.

Tota ella, de fet, no sé si respira. El seu cos no té el so del bombeig de la sang, sinó el de la percussió freda dels ossos i dels talons. Talons antiquats i ossos envellits, o això ens vol fer veure. Tota ella sembla d’un altre temps: talons, malles fins a sota genoll, samarreta amb un escot sospitosament passat de moda, monyo estrafolari (que no es pot dir que li quedi malament), tota de negre. I tota ella és un sac d’ossos que ressonen en rebolcar-se per terra patosament, en un moment en què se’n torna cap a la perifèria. Suposo que busca l’estètica de la lletjor, tant en l’aspecte com en el moviment, tensió a les espatlles, agarrotament de les mans, patositat en la baixada a terra… o amb aquells grands-jetés de la tercera edat avançada… Però per mi (ja sé que alguns espectadors no hi estarien d’acord) queda dintre d’una dignitat escènica que no es mereix riota.

El que sí que m’ha semblat declaradament molest, tot i que entenc que està en la mateixa estètica de la lletjor, és aquest so monòton del piano. Als altaveus se’ls trencava “la veu” volgudament, el piano suposo que estava volgudament desafinat… però aquest ritme paralític i aquesta dinàmica inexistent, combinats amb l’avorriment dels acords escollits… Ara que ho recordo, però, hi ha hagut un acord que m’ha interessat, i s’ha repetit dues vegades. I ara que lligo idees, també ens ha regalat un moviment realment agradable de veure, ondulant, sinuós, de la pelvis, i també l’ha repetit dues vegades… Codi binari?

Ara sembla que hagi sortit completament descontenta de la sala, i no és ben bé així (no puc negar que la cara d’alguns espectadors sí que deixava entreveure una gran petita decepció). He sortit analítica perquè durant la peça ja m’he hagut de posar en una sintonia mental analítica, preguntant-me quan, com, perquè i què… i buscant respostes “interessants”, en comptes de deixar fluir la ment tranquil·lament, en la sintonia del plaer. He trobat algunes respostes interessants, doncs, però no m’embala l’entusiasme.

A més dels dos acords plaents i d’aquell moviment ondulant de pelvis, els moments de divagació per aquella mitja foscor en què la vèiem com per casualitat, en la penombra, perquè la pell nua dels braços i les cames enxampava algun reflex de llum llunyana eren tristament entendridors, com la trista tendresa que desperta la gent gran, descarnada, que divaga per la casa a la qual viu des de fa gairebé un segle, plena de records que s’esborren, acompanyada només per la seva pròpia soledat.


text_ anna romaní  imatge extreta de la pàgina

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s