MIDGARD

Ell davant la porta. Un abisme en el temps. Entra i té aquell impuls atàvic d’agafar els llençols esgrogueïts i utilitzar-los per a tapar tots els miralls de la cambra. Una respiració accelerada i algun vidre trencat. Totes les portes són tancades. Llavors ell s’estira. Llavors ell ja es pot tornar a estirar. Com cada nit. S’arrauleix damunt el llit desfet, mig abrigat amb una jaqueta un xic gastada, i pensa en ella. Mama torna.

El pianista de King Size, com l’home de La nit just abans dels boscos (Bernard-Marie Koltés, 1977), entra en el seu únic refugi. Un espai que, per la impossibilitat de ser de ningú, l’acull de forma efímera i el fa sentir protegit.

Llavors l’espai ja s’esdevé en si mateix. Llavors ja no fa falta res més perquè la memòria d’aquest espai es faci corpòria i albergui, de nou, aquelles petites històries del passat que s’hi han produït. Però la memòria és focalitzadora de la narració i n’altera els continguts de forma grotesca.

Una gran actriu d’edat avançada, una jove parella i un pianista, que a la vegada és el pianista de l’espectacle. Tots ells s’han allotjat, per separat, a l’habitació amb llit “King Size” en diferents moments del passat. Marthaler extreu una visió subjectivada pel temps i pel somni del record d’aquestes estades i les vomita en un mateix pla de l’espai-temps. Quan les realitats dels diferents personatges es creuen i s’entrellacen, tot i no compartir la mateixa dimensió narrativa, apareix l’espectacle en tota la seva esplendor. Una explosió de vida onírica en unes relacions entre les diferents realitats que només tenen lloc en la forma. Un joc teatral depurat i mil·limetrat que, com a mínim, pretén dotar de profunditat i de nou sentit el terreny lúdic de l’escena, buscant, per fi, deixar enrere les anècdotes metateatrals innòcues i perillosament simplistes que han explotat els autors pretesament trencadors i renovadors en els últims anys, sobretot en aquest país.

El multivers de diferents realitats que ens mostra Marthaler, experimenta un in crescendo a mesura que avança una peça que podria no tenir final. Les accions de la parella, que tot i ser els únics que comparteixen una aparent realitat no experimenten cap tipus de relació, afecten físicament l’espai, i aquests petits canvis són recollits per l’actriu o pel pianista, cadascú des de la seva dimensió. Aquesta acumulació física que es produeix cap al continent de l’acció es dóna, també, en una perversió de les accions dels personatges. És aquí on ens adonem que som partícips d’un espectacle construït subjectivament, focalitzat des de terrenys com la memòria i el somni, que ens donen una visió del record que va més enllà de l’estructura i la causalitat. Com a La Visita de la Vella Dama, de Dürrenmatt, en què els quatre grotescos veïns repassen la història del poble a partir de records inventats de diferents personalitats que han passat per l’hostal de l’Apòstol Daurat, en l’exercici de Marthaler la memòria individual altera l’espai col·lectiu.

Aquest Liederabend contemporani presenta, a més, una interessant complexitat per mitjà de la qual la música, que és l’element que a priori ha de ser l’epicentre i el nexe de tot el que s’esdevé en l’escena acaba resultant una amalgama d’estils, passant de Schumann a Jackson Five. D’aquesta manera, aquesta desestructuració onírica de la realitat es dóna a tots els nivells escènics, esdevenint potser, l’única possibilitat de construcció a posteriori de l’espectacle per part de l’espectador.


text_ oriol morales          imatge_ theater basel

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s