El cos oblidat entre Wagner i Ligeti

Un espai buit, una càmera negra i cinc intèrprets en escena. Beuen aigua, miren, deixen de mirar. Sembla que, sobretot, vulguin deixar clar que la seva tessitura és la d’intèrpret, que no pertanyen a una altra dimensió ficcional. Agafen guixos del terra i, durant un temps considerable en la que la pesantor Wagneriana acompanya els ballarins, omplen tota la superfície escènica de sinuoses i estretes ones blanques i irregulars. Arriben a la intersecció liminal entre l’espai que acaben de crear, el qual observen, i el públic. L’home davant la complexitat de la immensitat? Podria semblar-ho, però els intèrprets agafen un text i el llegeixen. Sembla que tothom ha oblidat el que acaba de passar amb l’espai i amb l’espectacle fins a aquell moment.

Sento unes paraules excessivament explicatives, dites per persones que fan massa esforç per llegir en un idioma que no és el seu. Penso que el contingut deu ser transcendental, però, al cap de pocs segons, m’adono que els seus cossos m’estan explicant exactament el mateix. Penso, llavors, en el cos com a veritat última, com a reducte inalienable de l’individu contra l’opressió pornogràfica del neoliberalisme. Penso en el cos com a via de retorn a les relacions entre individus en el seu grau màxim d’igualtat, en la fi de l’especulació de la paraula, en el contacte físic i la intimitat contra la distància i la fredor dels mecanismes artificials de comunicació.

Sorgeix una nova peça sobre l’espai anteriorment dibuixat, ara oblidat i esborrat de forma irregular pel moviment d’uns ballarins que esdevenen explícitament l’orquestra: Afinen les veus per deixar pas altre cop a la música de Wagner. L’espectacle va perdent força a mesura que deixem el compositor alemany i passem a Ligeti, començant pel seu Rèquiem tan particular, mentre els ballarins executen una peça massa allunyada de la proposta musical. El que sembla una reflexió coreogràfica sobre la massa, l’opressió, l’individu i les diferents intensitats en què aquests elements es desenvolupen, es veu progressivament desdibuixada per un ús erràtic i poc afinat de l’ocupació de l’espai i un vestuari que remet a una estètica punk dels anys vuitanta i que sembla generar més dificultats en el moviment dels ballarins que no pas afavorir la suma de capes en la lectura de l’espectacle.

La coreografia segueix investigant elements corals i individuals mentre s’allunya progressivament d’una estructuració musical de caràcter eminentment lineal i va prenent una forma d’experimentació en la qual costa poder entreveure un punt d’arribada. Potser per això, els trencaments en què es torna a unes seqüències de moviment que funcionen per repetició i acumulació que ja s’havien produït a l’inici, provoca l’evocació forçada d’una estructura cíclica que, en el fons, no hi era present.


text_ oriol morales          imatge_ extreta del blog de la ballarina Federica Porello

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s