Residus, ferida i llenguatge. Giulio Cesare de Castellucci

QUEDAR
en lo que queda
después del fuego
residuo, sola
raíz de lo cantable.

(Fénix, J. A. Valente)

Com Romeo Castellucci, pocs directors coneixem avui dia que entrin tant en diàleg amb els textos i les diverses connexions d’aquests amb d’altres materialitats. I Juli Cèsar, la versió de l’any 1997, s’erigeix com una de les seves peces claus (junt amb Les tragèdies Endogonídies [2002-04] i la trilogia Inferno/Purgatorio/Paradiso [2008]).

En aquesta peça de “trossos escampats”, podríem dir amb Valente, que Castellucci posa en diàleg quantitat de residus que queden després del foc. Si Julius Cæsar és una peça d’elegia que desemboca en canvi, aquesta versió s’ocupa sols de l’elegia (cadascú valorarà finalment si existeix possibilitat de canvi).

La retòrica, la mentida, l’actuació, la veu, el llenguatge i déu, són els protagonistes de l’obra, més enllà dels propis personatges shakespearians. Tots aquests elements són tractats des de la matèria que, com ens diu Castellucci, “és l’última realitat”.
D’aquí aquesta forta presència del vell, de la carn pre-cadavèrica. Cada element de Juli Cèsar està al límit de la seva existència: l’església que acull un espectacle teatral després de la mort de Déu, la retòrica tractada des de la carn i des de la ferida. Tots són residus que queden després del foc. I tots els residus triats per l’espectacle són els que deliberadament tracten el tema de la retòrica i el llenguatge.

En certa manera, aquest tractament des de la carn i des de la ferida participa de l’anàlisi de George Steiner a El castell de Barbablava:

Històricament, les exigències del monoteisme absolut van resultar enterament intolerables. (…) Els homes no són ni sants ni ascetes; la seva imaginació és grollera; generalment el seu sentit del futur és el proper fita del camí. Però la insistència de l’ideal continuava martellejant amb una força terrible, inconsiderada. (…) Odiem l’extrem als que ens assenyalen una meta, un ideal, als que ens fan una promesa visionària, fita que no podem assolir tot i que hàgim estès al màxim els nostres músculs, que se’ns escapa una i altra vegada fora de l’abast dels nostres estirats dits.

L’anàlisi steinerià de les causes de l’holocaust després que Nietzsche matés a Déu i qualsevol possibilitat de creença amb el llenguatge (ideal), ens ajuda a entendre l’interpretació de Castellucci de Juli Cèsar.
El llenguatge (que crea i apunta a l’ideal) i la retòrica (que pretén emmascarar amb figures de llenguatge) han creat una ferida en l’home occidental i Castellucci ens mostra els orígens d’aquests desvaris: la Roma pre-imperial.
A partir d’aquesta anàlisi, l’espectacle dessacralitzarà aquests dos conceptes.

El personatge de “…vski”, el qual remet a Stanislavski (com a un altre que pretén emmascarar el real amb la il·lusió de realitat del seu teatre) s’introdueix una càmera per les cavitats nasals i ens ensenya l’única (i última) realitat del llenguatge: la seva carnalitat, les cordes vocals.
Perquè “…vski” i els altres personatges estan dins de la “tensió [de Juli Cèsar: ] masculina, masclista i fortament sexual” dels “homes polítics”, Castellucci ens mostra l’origen sexual femení de la veu. Podria dir-se que, a Juli Cèsar, el llenguatge es dessacralitza a través del real mostrant, en una espècie de realisme no-figuratiu, el phonos (la veu pre-lingüística que, com diu Agamben, és “signe del dolor i el plaer”) en el seu estat més carnal i el logos (les paraules i els discursos) en el seu estat més refinat (el vers shakespearià i la retòrica romana).

Per últim, ens trobem el parlament de Marc Antoni fet per un laringotomitzat: el destí final de la retòrica. La medalla de la vergonya i de l’obscenitat que porta la cultura occidental, com el malalt de càncer. Les paraules que abans vèiem carnalment, ara mostren el seu efecte contemporani: la veu feta pols incapaç de transmetre cap missatge més que la seva pròpia desaparició.

L’espectacle, brevíssim però intens, obre un dels interrogants de l’època post-Auschwitz (i de la postmodernitat). Celan deia que “encara/ hi ha cants a cantar més enllà/ de l’humanitat”. ¿L’únic que podem cantar és que tot és un residu, transmès des de la ferida? Fins quan estarem en l’elegia d’allò que èrem no fa tant temps?


text_ oriol lópez   imatge_ luca del pia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s