De l’asèpsia a la memòria

És la mort el grau màxim de llibertat (o potser l’únic) en la presa decisions sobre el propi cos? És en aquesta paradoxa, en aquesta privació de continuïtat, on podem ser realment lliures? És cert que l’individu occidental construeix la pròpia identitat mitjançant mecanismes d’imitació de l’altre, que l’única construcció identitària real és la social i que, per tant, viu en una alienació permanent? Si és així, com ens pot sorprendre que la medicina occidental sigui generalista, que canalitzi les seves investigacions cap a la simptomatologia i no cap a la individualització de la malaltia, cap a la relació entre el cos individual i únic i les regles que regeixen el seu propi desenvolupament?

A través d’una contraposició entre l’asèpsia de la medicina, com a paradigma de l’esterilitat de la gran societat productiva, i els anhels de llibertat de quatre ancians, La Zaranda ens evoca la força del somni com a via d’escapament de la construcció monosèmica de la massa. Cada arruga de la cara d’aquests ancians, cada bri de pols amuntegat damunt les seves jaquetes gastades, cada múscul atrofiat i garratibat pels anys i la pressió atmosfèrica, es revelen com a pulsions d’insurrecció, com a clams al cel, com a petites ràtzies de memòria contra la infèrtil homogeneïtat

El grito en el cielo no és un crit desesperat. És una reflexió sobre la sinergia d’unes convencions i constriccions socials que ens aboquen a una senectut d’oblit i post-servilisme . Els asils s’han convertit en cementiris d’elefants, en camps de concentració mig maquillats de llar d’infants. Són el màxim exponent de les fissures d’una societat capitalista que eludeix les responsabilitats que ha adquirit sobre els individus que han deixat de ser productius .

En un d’aquests guetos de l’horror, quatre ancians decideixen escapar-se, fugir de la rutina que els esprem diàriament en un enfilall d’exercicis físics matutins, anàlisis, dejunis, hores d’espera i silencis eterns. Comença llavors un viatge cap a la mort recolzat, en alguns casos de forma excessiva, per elements purament narratius que, buscant rebaixar la transcendència d’un espectacle que podria obrir nous mons a mesura que augmentés la seva profunditat, l’acaba convertint en una successió de situacions a mig camí entre l’anècdota i la metàfora.

Aquestes mancances no amaguen, però, una ferma creença en els anhels, en el somni com a última esperança per a obrir noves portes més enllà de la realitat que ens afolla.

Si per fugir de la realitat seguim necessitant el somni, per què seguim reflexionant recolzant-nos en un realisme més o menys encobert? Realment volem fugir?


fotografia_ futura tittaferrante

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s