Wonderland, Neverland?

https://i0.wp.com/www.teatral.net/assets/img/2014/06/02/Imatge_de_l_es_60225.jpg

“Wonderland investiga la mentalitat de ramat com un element potencialment perillós inherent a l’instint humà. El treball es va inspirar inicialment en Head On, la instal·lació de l’artista d’origen xinès Cai Guo Qiang que representa 99 llops que salten i s’estavellen contra una paret de vidre.”

Aquest fragment és el primer que llegim en obrir el fulletó de mà de Wonderland, l’espectacle inaugural de dansa del Grec, representat al teatre homònim durant els dies 1 i 2 de juliol. Un fragment suggerent i potent: si tants autors i creadors han retornat a la idea de “la massa” o de “l’home dins el ramat” és perquè aquest tema dóna molt de si. És per això que, quan se sent parlar d’un espectacle que promet ser un dels inoblidables del Grec ’14, i que a més reflexiona sobre la capacitat de l’home de ser lliure, de pensar per ell mateix i d’alhora, ser humà, crida l’atenció i les expectatives creixen de forma exponencial. Malauradament, aquestes expectatives nascudes al voltant de l’espectacle de la jove coreògrafa Andrea Miller no acaben de complir-se per la barreja d’idees, codis i formes exposats a l’atzar, el poc rigor en elements com la música, la il·luminació o l’espai… Un soufflé que s’ha desinflat al primer segon de sortir del forn.

Ja a l’inici de l’espectacle, envaeix una sensació d’avorriment que acompanyarà durant tota la representació. La idea inicial d’anar introduir el públic en un ambient màgic, en la història que se’ns vol explicar, en un món més enllà de la nostra civilització, no s’aconsegueix transmetre. Al contrari, les expectatives, un cop començat l’espectacle, són nul·les: Miller pretén parlar-nos del genocidi indi als Estats Units i de la necessitat de trobar una identitat acompanyada de la humanitat que hem perdut, però ho fa d’una manera dispersa, fet que provoca que, barrejat amb la resta d’elements poc precisos i amb una coreografia de moviments i gestos poc clars, el missatge no arribi clar, que quedi en l’aire.

D’una altra banda, elements com la il·luminació o la música no acompanyaven l’espectacle. Quant a espai sonor, la proposta de la Gallim Dance Company era poc acurada; no semblava haver-hi una edició del so, sinó un seguit de cançons que s’encadenaven d’una manera poc precisa. La música ens remetia als Estats Units i a la seva història, però no afegia riquesa a l’espectacle sinó que li restava credibilitat. A més, a nivell tècnic, la qualitat de so era irregular i en general, molt pobra. La il·luminació mancava de dramatúrgia, o al menys s’observava una dissociació (o associació gratuïta) de l’acció i la llum amb, a partir d’un cert moment, ràfegues aleatòries verdes, blaves i vermelles (possible referència a la naturalesa de la llum?). Els ballarins de la companyia intentaven salvar un espectacle que no s’aguantava per ell mateix, que intentava parlar de moltes coses i no acabava parlant de res, que pretenia barrejar diferents estils de dansa sense aconseguir trobar una uniformitat o un grau de profunditat en tots ells, tot provocant que fos una amalgama de números, de vegades solos, de vegades corals, sense vincle clar que creés una connexió entre ells.

La idea del creixement de l’individu que anaven mostrant els ballarins al llarg de Wonderland (de fet, semblaven nens aprenent a entendre el món) quedava poc contextualitzada amb la resta d’elements escènics a causa de la manca de rigor d’aquests. L’escenografia, que intentava emular una piscina, acompanyada de la indumentària dels ballarins (roba de bany estilitzada) no eren estimulants per a l’ull ni suggerents pel cap. L’escenografia tampoc no acompanyava l’espectacle; al contrari, li proferia un caràcter més estàtic (tot i estar parlant de dansa). Potser l’únic moment en què es va despertar va ser quan una ballarina es va donar un cop contra una de les parets de la simulada piscina.

Un dels objectius més importants d’un espectacle és ser capaç d’atreure l’atenció del públic; de robar-se-la i conduir-lo fins el final sense deixar-lo respirar ni un segon. Potser és la regla més important. Si el públic s’avorreix, l’objectiu de l’espectacle es diluirà i tot allò que es volia explicar serà en va. Malauradament, Wonderland va caure en aquest error.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s