«El solo», taula rodona a la Central del Circ

«El solo», un viatge íntim a l’escriptura contemporània.
Taula rodona a la Central del Circ.

Amb Claudio Stellato (Itàlia, Bèlgica), Karl Stets (Dinamarca, Catalunya), Thomas Bodinier 
(França), Jordi Aspa (Catalunya) i els videotestimonis de Johan le Guillerm (França) i Phia Ménard 
(França); moderada per Roberto Magro (La Central del Circ). 

Què porta un artista a fer un solo, a enfrontar-se des de la soledat a l’escena i al públic? En el cas del circ, sembla que la majoria de participants arriba a un punt comú: l’artista de circ treballa d’una manera molt directa des del seu propi cos. Jordi Aspa diu que «la base del circ és meravellar d’una manera personal»; i Phia Ménard, que «els artistes de circ sempre treballem des de nosaltres mateixos». Aspa apunta, a més a més, cap a la seva necessitat: tothom té els seus solos a la vida:
«cal saber qui ets perquè poguem ser un col·lectiu».
L’alterntiva a aquesta visió ens l’aporta Thomas Bodinier: ell va començar a representar el seu espectacle en solitari d’una manera casual (per ajudar un programador amic seu a qui una companyia havia fallat) i, de fet, li va costar acostumar-s’hi. Per Bodinier, l’estreta relació amb el públic va salvar l’espectacle, atès que duia molt malament el fet de dur un espectacle ell sol (el
desplaçament, la preparació, els àpats tête à tête amb els programadors…). També Claudio Stellato aporta una visió particular (tot i que no incompatible amb les anteriors): per a ell, muntar un solo va ser una necessitat després d’afartar-se de participar en espectacles que, després d’un llarg temps de muntatge, es presentaven en una única funció o, a tot estirar, en dues.
En qualsevol cas, una vegada iniciat el procés de recerca o d’assaig, sembla que tots els participants confirmen l’extrema dificultat per treballar en solitari: de fet, alguns d’ells van acabar buscant l’ajuda d’un director d’escena o d’una mirada externa (Aspa, Bodinier) i d’altres van recórrer a una mena de direcció conjunta formada per una colla de coneguts (Stets, Stellato). Tots ells (excepte Bodinier, que va crear l’espectacle en una improvisació i l’ha anat polint al llarg de les representacions) expliquen que els va ser necessari ajustar-se a una rutina (i que, sovint, començaven a desenvolupar idees interessants quan havien arribat a l’avorriment més profund).
D’altra banda, és evident que el solo demana un gran domini de l’escena; de la presència escènica de l’intèrpret i també del tempo de l’espectacle, com apunten, de diferents maneres, alguns dels participants: per a Karl Stets, el solo necessita una gran amplitud de registre, més gran que no pas en un altre tipus d’espetacle; per a Bodinier, l’espectacle «és molt personal: si algú prengués el meu lloc, només podria agafar la idea. L’espectacle seria seu». D’altra banda, però, permet una relació especial amb el públic: allò que Le Guillerm apunta dient que el solo «permet una ocupació total del temps i de l’espai sense haver-los de compartir amb un partenaire», Bodinier ho confirma afirmant que ser dins un col·lectiu implica donar visibilitat als altres. Tal i com ens mostra un proverbi citat a la taula, «sols anem més ràpid; junts, més lluny».

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s